Delta de l'Ebre: 2010

dilluns, 22 de novembre del 2010

INTRODUCCIÓ

El Delta és la zona humida més important de Catalunya i es configura com un immens triangle, gairebé una illa, envoltat d’aigua i unit a terra ferma per la que fou l’antiga línia de costa. Un espai on les barreres entre cel i terra, terra i aigua, aigua dolça o salada, camps de conreu o vegetació autòctona es confonen.

El paisatge del delta té una forta personalitat que el fa únic a Catalunya. Les terres totalment planes li donen ja un aspecte peculiar. A l'interior, a part els sectors de conreus d'horta i d'arbres fruiters, els amplis i extensos arrossars, canviants segons les estacions (terrosos a l'hivern, inundats d'aigua a la primavera, verds a l'estiu) tenen una especial bellesa. A la banda litoral es presenta un dels paisatges lacustres més atractius de la Mediterrània, grans estanys vorejats per canyissars i jonqueres. A la part perifèrica, grans extensions de sols salins amb vegetació haldfila (cirialeres, joncs marins) i encara les llargues i desertes platges arenoses, amb dunes coronades de borró i altres mostres de vegetació psamòfila, ben adaptada al medi. La modalitat de parc natural sembla la més apropiada, en fer compatible una decidida acció preservadora amb el manteniment i la millora de l'aprofitament ordenat de les produccions de l'espai protegit, i amb el foment dels contactes entre l'home i la natura mitjançant la potenciació del coneixement dels valors i atractius de la zona, dins un plantejament que nombroses experiències internacionals han demostrat viable.

diumenge, 21 de novembre del 2010

RÈPTILS

SERP VERDA

Aquesta serp terrestre és la més grossa de les terres catalanes, amb un cos llarg i robust que pot mesurar fins a 2 metres. El dibuix del cos pot ser variable amb el fons de color gris, marró rogenc, verdós o fosc, però els adults tenen una coloració normalment més uniforme de color verdós. El ventre és groguenc amb taquetes bosques. Les escates dorsals són llises i carenades, de 17 a 19 fileres a la meitat del cos. S’alimenta d’altres serps, de sargantanes, de dragons, de petits mamífers i d’ocells. Encara que sigui verinosa i sembli agressiva, rarament ataca els éssers humans i, quan s’espanta, xiula amb força o fuig.

TORTUGA D’ESTANY

Aquesta tortuga és d'aigua dolça i té la closca de color marró o gris fosc, amb línies o punts grocs, que varien segons els individus. El plastró és groguenc amb taques fosques irregulars. Els ulls són petits, amb pupil·la circular. El coll és rugós i no presenta ratlles. Els dits presenten membranes i unes urpes llargues. No presenta plaques axil·lars ni engonals, característica significativa que permet diferenciar-la de la tortuga de rierol. És una tortuga difícil d'observar perquè és força esquerpa. Es tracta d'una espècie que presenta una preferència per hàbitats poc alterats i amb poca presència humana.

SARGANTANA CUA-LLARGA

És una sargantana bastant grossa i de coll ample, que pot arribar a mesurar a l’edat adulta fins a 7,5 centímetres del musell a la cloaca. Una de les seves principals característiques és la seva cua llarga, prima i bastant rígida, que pot ser dues o tres vegades més llarga que el cos. Aquesta cua porta escates grosses al dors i als flancs, amb una prominent carena. La seva coloració és relativament constant, d’un marró metàl·lic amb línies blanques o groguenques als costats. Els petits són molt semblants als adults, però amb freqüència tenen la cua ataronjada.

SERP DE COLLARET

És una serp d’ambients humits bastant llarga, que pot mesurar entre 120 centímetres i 2 metres. Les femelles creixen més que no pas els mascles. El cap és arrodonit, amb la pupil·la rodona, i les escates dorsals són carenades. La seva coloració pot variar molt, amb el cos generalment de color gris oliva, verdós o marró, amb diverses taques fosques o línies clares. Molts individus tenen darrere el cap el característic collaret groc, envoltat de negre, encara que aquest disseny varia d’una regió a l’altra. A la península Ibèrica la serp de collaret adulta presenta una coloració sovint uniforme.

TORTUGA DE RIEROL

La tortuga de rierol fa uns 20-25 centímetres de llargària total. Es distingeix pel color bru oliva o ocre de la closca en els adults, amb petites taques taronges en el centre de les plaques, en els individus joves. Cap, extremitats i cua són d'un color verdós, amb quatre o cinc ratlles longitudinals de color taronja al coll i a les potes devanteres, molt difuminades o inexistents en els exemplars vells i més paleses en els joves. Igualment presenten una petita taca taronja al cap, just rere cada ull.

SARGANTANA DE CUA-ROJA

La sargantana cua-roja, té un cos cilíndric o lleugerament comprimit. El seu cap és ample i cònic amb un musell força angulós que l’hi serveix per excavar a la sorra. Presenta extremitats relativament llargues en relació al cos, té tres fileres d’escates lleugerament carenades als dits. La cua, si no està regenerada, és força llarga, prima i rígida, podent superar fins a dos vegades la longitud corporal. El disseny de coloració està constituït per set bandes dorsals bosques. Hi ha també sis línies estretes longitudinals de color blanc i taques a prop del ventre o sota l’ull, de color groguenc. La pigmentació del dors és ocre, groguenca, bruna o grisossa, mentre que el ventre és blanc.

TORTUGA MEDITERRÀNIA

La tortuga mediterrània és l’única espècie de tortuga terrestre que es troba al delta de l’Ebre i a Catalunya. Els adults poden arribar a mesurar uns 20 centímetres, però el mascle és més petit que la femella i presenta una cua més llarga i ampla a la base. La closca és arrodonida i de coloració groga amb taques negres (tot i que les tonalitats poden variar entre el taronja i el groc verdós) mentre que el cap i les potes són de color gris groguenc. És una tortuga principalment herbívora que durant els mesos més freds hiverna. És un tipus d’animal que desperta molta simpatia entre els humans.

TORTUGA BABAUA

És una tortuga marina grossa amb la closca còrnia, clarament més llarga que ampla. Presenta cinc plaques costals i tres de marginals, i un cap que no és completament retràctil. La seva coloració és normalment marró vermellós, però pot variar a causa de les algues que creixen sobre la seva closca. Els joves tenen les plaques vertebrals carenades, que donen al seu dors un aspecte serrat. Els petits només mesuren 5 centímetres, però a l’edat adulta poden arribar als 120 centímetres. Com totes les tortugues marines, té les potes davanteres en forma de paleta, és a dir aletes, i és una excel·lent nedadora que passa tota la vida al mar, a excepció de les femelles que en reproduir-se surten a les platges per pondre-hi els ous.

dissabte, 20 de novembre del 2010

OCELLS

BLAUET

És un dels ocells més bellament acolorits que podem trobat a les nostres terres. La combinació de colors, amb les parts superiors d’un blau metàl·lic molt llampant i les inferiors de color taronja, el fa molt fàcil d’identificar. És de mida petita, però la desproporció del cap i el bec, molt grans, amb la resta de cos el poden fer semblar més gros.

MARTINET ROS

Ardèid petit de cos rodanxó i de coll ample i més aviat curt. De coloració general ocre, en vol és predominantment blanc i sorprèn l’extremada semblança que té amb l’esplugabous. A l’època de cria té el bec blau amb la punta negre, les potes d’un to rosat i un plomall força vistós al clatell.

MARTINET MENUT

El martinet menut és l’ardèid més petit que podem trobar a les nostres terres i l’únic que presenta un dismorfisme sexual aparent. El mascle té parts inferiors de color ocre molt net i el dors, la cua i el capell de color negre. La part superior de les ales és també negre, però presenta una taca força gran d’un to rosat molt característica. Els joves i les femelles són de tons més marronosos i profusament llistats. El bec és groc amb la punta fosca i la coloració de les potes varia de gris verdós a groga depenent de l’època de l’any i de l’edat.

MARTINET DE NIT

Ardèid de mida mitjana i aspecte rodanxó. De tons grisos dominants, té en contrast l’esquena i el capell d’un color blau fosc, gairebé negre, amb l’ull d’un roig intents i les potes grogues, i en plomatge nupcial duu un plomall de color blanc molt llarg i prim. Els joves són marronosos, tacats de blanc i recorden en certa manera un bitó de petites dimensions.

CABUSSET

És el cabussó més petit que podem trobar a les Terres de l’Ebre, d’aspecte rodanxó, sovint sembla una boleta de plomes flotant a l’aigua. El plomatge estival es caracteritza per tenir el coll i les galtes de color teula i les comissures de la boca de color groc molt destacades, la resta del cos és d’un to fosc. El plomatge que llueix a l’hivern és de colors més somorts i molt més pàl·lids. Els polls tenen un disseny ratllat de blanc i negre a la cara molt característic.

CABUSSÓ EMPLOMALLAT

És el cabussó més gran que podem trobar a les Terres de l’Ebre. En plomatge nupcial duu un doble plomall al cap, que li dóna nom, i té dues taques a cada costat del cap de plomes de color castany fosc, que contrasten clarament amb el coll i la resta de la cara de color blanc. A l’hivern està desproveït dels plomalls i és d’un to general més pàl·lid. Els joves són similars a l’adult hivernal, però tenen el coll i la cara ratllats de blanc i negre.

GAMBA ROJA

Limícola de mida mitjana, de coloració poc vistosa, les parts superiors són gris marró i les inferiors més clares però profusament pigallades, especialment en plomatge estival. En contrast, té les potes d’un intens color roig i el bec vermell amb la punta negra. En vol mostra una amplada nítida banda blanca a la vora posterior de l’ala i sol emetre un reclam molt característic.

COTXA BLAVA

És un bonic i petit ocell que es caracteritza en tots els plomatges per tenir una taca d’un to rovell als costats de la cua. El mascle té el pit i la gola de color blau, amb una taca blanca al mig i una franja de color vermell al sota. La femella i els juvenils són sempre menys vistosos i tenen la gola pàl·lida.

GAVINA CAPBLANCA

És una gavina de mida mitjana i complexió gràcil. A l’època de cria els exemplars adults tenen el pit i el ventre d’un to rosat molt característic, el cap i el coll completament blancs i el dors d’un gris més aviat pàl·lid, amb les ales per sobre d’aquest mateix color, però amb un triangle completament blanc als extrems i les puntes negres, mostrant un disseny molt similar al de la gavina riallera. Les potes són d’un vermell ataronjat i el bec d’un roig corall que sembla negre a certa distància. Els exemplars subadults tenen plomes marró-gris al dors, una taca fosca darrere de l’ull i el bec i les potes d’un color taronja força pàl·lid.

GAVINA CORSA

La gavina corsa pertany a la família dels làrids. Fa uns 48-52cm, de longitud i uns 132-148cm d'envergadura d'ales. El bec és de color vermell corall, més curt i punxegut que el del gavià de potes grogues i amb una taca negra i groga a la punta, que varia entre individus. L'iris és de color negre, cosa que el caracteritza. Té un front poc marcat, que s'estén cap enrera. El coll és robust i comparativament curt, tret que li dóna una silueta proporcionada en vol. El dors és d'un gris pàl·lid, que s'estén fins a les ales, que tenen una taca negra a les puntes. La part inferior de les ales és blanca. El seu vol, àgil i elegant, la fa una de les gavines més boniques que hi ha al nostre país. Aquesta espècie no presenta dimorfisme sexual (variació en el plomatge entre mascles i femelles) malgrat que la femella és sensiblement més petita que el mascle.

GAVINA VULGAR

La gavina vulgar és de color blanc amb les ales grises perla, excepte l'extremitat negra. El cap és negre excepte a l'hivern en què és blanca amb una taca negrosa darrere l'ull. Les potes són taronja o vermell-taronja. El bec és vermell. El plomatge hivernal que presenten és caracteritza pel cap blanc i tan sols unes petites taques fosques al costat de l'ull, és ben diferent del que tenen a l'estiu, que es caracteritza pel color marró fosc del cap amb una estreta orla blanca envoltant l'ull.

POLLA D’AIGUA

La polla d'aigua és un ocell de la família dels Ràllids. Té el plomatge d’un color gris pissarra, excepte una taca vermella al front i el bec que també és de color vermell amb la punta groga. A la cua hi té plomes blanques, que es veuen quan es desplaça per damunt de l'aigua. Els ulls són vermells i les potes són curtes i de color oliva-groguenques amb una franja vermellosa a la part superior. Els dits són grans i verdosos. Els exemplars més joves són marronosos.

POLLA BLAVA

El color de la part superior de la polla blava és Blau fosc, amb un blau turquesa a l’altura del pit, una de les característiques per a la seva identificació a gran distància. El bec, els ulls i les potes són d’un color roig viu. És més gran i més corpulent que la Focha comú, és distingeix d’aquestes per les potes més llargues i roges, acabades amb dits molt llargs. El cant és clarament un crit atropellat i es pot sentir a gran distància, sobretot al caure la nit.

FLAMENC

És un ocell de gran tamany, fa 130 cm de longitud i uns 170 cm amb les ales obertes. Té el plomatge de color blanc i rosa. Les ales són vermelloses per la part anterior i negres per la part posterior. El coll és molt allargat i el bec és ample, corbat i de color rosat amb la punta negra. Les potes també són llargues i de color rosa.

divendres, 19 de novembre del 2010

PEIXOS

CARPA

La carpa és un peix d’aigua dolça. És nativa de cossos d'aigües estancades o lentes de les regions temperades d'Europa i Àsia.

Es tracta d'un animal molt resistent, capaç de viure en aigües salabroses amb una temperatura d'entre 2 i 25 ºC. En molt llocs on ha estat introduïda es considera una amenaça per l'ecosistema degut a la seva predilecció pel substrat vegetal dels fons marins poc profunds, que serveixen d'aliment a nombroses espècies animals.

La seva alimentació consisteix principalment de plantes aquàtiques tot i que també poden menjar artròpodes, zooplàncton o inclús peixos morts si es presenta la ocasió.

Pot arribar a mesurar 1,2m de llarg i fins a 40Kg de pes, tot i que normalment la mida quan són adults és de 60-90cm, i el seu pes ronda els 9 Kg. És omnívora, i resistent a una gran varietat de condicions climàtiques. S'ha donat casos d’espècimens que han arribat a viure 65 anys.

SAMARUC

És un peix de mida menuda, la femella pot mesurar fins a 8cm i el mascle fins a 7cm, amb el cos massís, fort i una mica comprimit.

Té el cap i part del dors aplanats, la boca súpera i menuda amb les mandíbules proveïdes de petites dents còniques simples. Les escates són grosses, n’hi ha de 28 a 30 a la línia lateral, i les aletes dorsal, anal i caudal també són grosses i arrodonides. La resta d’aletes són més petites.

Presenta un dimorfisme sexual: el mascle té les aletes grogues i més anguloses que la femella i el ventre de color groc contrastant amb la resta del cos, que és verd terrós.

Compta amb una desena de franges transversals fosques als flancs que també són presents a totes les aletes menys a les pectorals i a l’anal. A l’època de cria, li apareix una taca negra darrere l’opercle que pot mantenir tot l’any amb menys intensitat. La femella és de color groc clar, blanquinosa, amb una banda borrosa, de color gris plom, des del cap fins al començament de la cua, la qual és pigallada amb molts de punts.

LLOBARRO

Pot arribar a fer 1m, tot i que normalment es capturen exemplars de 40 a 70cm. El llop té el cos allargat i fusiforme, el cap robust i punxegut i la boca disposa de dents mastegadores esmolades que li serveixen per esquarterar les seves víctimes. Les escates són gruixudes i argentades, molt brillants, se’n poden comptar de 52 a 74 a la línia lateral. Les aletes són gruixudes i el cos, en general, molt robust; fet que el converteix en un depredador voraç i ràpid.

ORADA

L’Orada és una espècie marina de cos comprimit lateralment i ovalat. Té la musculatura robusta i la forma del cap denota la seva voracitat com a depredadora. Els ulls són grossos i arrodonits, entre els quals es veu una franja daurada que caracteritza l’espècie. Als opercles, a la part dorsal del cap i als extrems de les aletes té unes taques negres. La resta del cos és de color argentat. La boca està proveïda de dents mastegadores amb les quals pot arribar a partir la closca calcària dels bivalves. Les escates són menudes i platejades, es disposen en un nombre comprès entre 73 i 85 a la línia lateral.

És una espècie hermafrodita, en els primers estadis de la seva vida són mascles i després es converteixen en femelles.

LLISSA

El llissa pot arribar als 1.2m de llargària total. Assoleix els 8kg de pes. El cos és llarg i ample especialment a la part dorsal. El peduncle caudal és alt i comprimit lateralment. El cap és gros i ample (quasi rodó) amb la boca terminal i el morro curt. El llavi superior és fi. Els ulls estan coberts per una membrana adiposa molt desenvolupada. Les dues dorsals són triangulars. La caudal és grossa i còncava. El dors és gris blavós i els costats platejats amb línies longitudinals de color marró. Té una taca negra a la base de les pectorals.

SILUR

El silur és una espècie de peix d’aigua dolça.

Els mascles poden assolir els 500cm de llargària total i els 306kg de pes. Pot assolir unes dimensions molt grans.

És ictiòfag i tampoc no rebutja altra mena d’invertebrats. Les preses depenen de la seva talla. Igual que el peix gat negre, no solament competeix amb espècies endèmiques a l’hora d’alimentar-se, sinó que sovint els peixos locals fan part de la seva dieta.

FARTET

És un peix de cos curt i rabassut, d’uns 4cm el mascle i 5cm la femella, amb la boca menuda, inclinada cap a dalt, típica en els ciprinodòntids, i les mandíbules proveïdes de dents tricúspides. Les aletes dorsal i anal neixen a la meitat del cos i són bastant arrodonides, igual que l’aleta caudal, que, a més a més, és gran en comparació amb les dimensions del peix.

Al llarg de la línia longitudinal hi ha de 24 a 26 escates. Presenta un dimorfisme sexual durant tot l’any. El mascle compta amb una vintena de franges d’un color gris blavós, de forma transversal, als flancs, té el ventre blanquinós, l’aleta caudal de color blau fosc, amb 3 o 5 línies clares, i la dorsal i l’anal fosques amb taques blanques.

La femella ofereix un color verd blavós, amb taques fosques als flancs de forma irregular, les quals tendeixen a formar línies verticals. Quan arriba l’època de la reproducció, el mascle adopta tons groguinosos a la zona ventral i a les aletes ventral i anal.

BARB

Fa de 25 a 80cm i un pes mitjà d’1.5kg. Té el cos allargat amb un lleuger bombament a la zona ventral, el cap robust i li ressalten els ulls. La boca és protàctil amb dos parells de barbes sensorials i les escates profundes i de color daurat, n’hi ha de 45 a 52 a la línia lateral. La part dorsal és fosca, els flancs daurats i el ventre blanquinós. Els alevins solen ser de coloració més platejada i blanquinosa, i es van enfosquint a mesura que es fan adults. Té les aletes grogues, rogenques o ataronjades en la fase adulta.

GOBI

El gobi és un peix de la família dels ciprínids que es troba en aigües dolces d’Europa. És natiu al riu Ebre. El seu cos, que assoleix entre 10 i 15cm de longitud, està adaptat a la vida en el fons amb la part ventral més o menys plana, el dors convex i fosc. Els flancs són més clars, amb una línia de taques blavoses. Les seves aletes dorsal i caudal són fortament escotades e irregularment puntejades. La seva boca ínfera, amb una barbilla a cada costat.

S’alimenta de larves d’insectes, crustacis i mol·luscos. Per a la seva reproducció necessita un terra net, arenós o de grava, sense cobriment de sediments, amb una corrent moderada. La femella pon entre 3000 i 7000 ous.

ESPINÒS O PUNXÒS

Peix de mida menuda, 5cm el mascle i 8cm, com a màxim, la femella. Té una forma totalment fusiforme amb la base de l’aleta caudal molt prima i el cap acabant en un musell molt agut.

No té escates, sinó que està revestit per plaques òssies que determinen diferents formes segons la seva posició als flancs. Les dues aletes que té són molt diferents, la que està situada més prop del cap està constituïda per tres espines aïllades recobertes de membranes triangulars independents, les quals pot erectar i blocar per defensar-se. L’altra aleta està formada per radis tous. La coloració canvia de gris blavós a verd fosc al dors, els flancs són de color marró verdós i el ventre esblanqueït.

Es caracteritza per un marcat dimorfisme sexual en l’època de reproducció. El mascle adopta uns colors nupcials molt vistosos, el pit roig viu, el dors i les aletes més enfosquides i l’iris de l’ull de color argent; a la femella, en canvi, se li infla l’estómac.

Per últim, cal dir que la forma que trobem a Catalunya és la leiurus.

ANGUILA

Les anguiles mesuren entre 25 i 50cm, encara que es poden trobar exemplars de més de 100cm i pesos superiors als 4kg. És un peix cilíndric i allargat, d’aspecte serpentiforme, amb el cap lleugerament aixafat. L’aleta dorsal comença a pocs centímetres del cap i recorre tot el dors fins a la cua, on coincideix amb l’aleta anal. La coloració és variable i depèn de la zona on habiten, de la qualitat de l’aigua i dels hàbits alimentaris. Té el ventre blanc, el dors groguenc i la resta del cos de color negre.

Cal diferenciar l’anguila adulta de l’aleví. Tot i sabent que es tracta de la mateixa espècie, sovint hom pensa que són diferents. L’aleví de l’anguila té l’aparença d’un fideu d’uns 8 a 10cm de longitud, amb un punt negre a un extrem que correspon a l’ull. La forma del seu cos és cilíndrica igual que la dels adults i la tonalitat varia segons el temps que roman en aigües continentals.

Així, podem trobar individus de color transparent o blanquinós, o amb tonc més marrons i foscos si fa més temps que viuen al riu. A la zona deltaica es diferencien tres etapes o cicles vitals durant els quals aquestes espècies prenen diferents noms.

Primerament, en la fase larval i postlarval s’anomena angula, però localment es coneix per anguileta (esquerra de l’Ebre) i angula (dreta de l’Ebre). Després, en la fase aleví, localment rep el nom d’anguiló. Finalment, en la fase adulta es diu anguila també, malgrat que té diferents noms segons el lloc de captura o l’estat de maduració de l’adult, així es pot distingir entre anguila de pantena, anguila borda, anguila vera, anguila de l’orella negra i anguila de riu.

GAMBÚSIA

La gambúsia es una espècie de peix d’aigua dolça. S’alimenta de larves aquàtiques i mosquits en estadis de pupa. És molt resistent i pot sobreviure en aigües amb baixa saturació d’oxigen, altes salinitats i altes temperatures, amb casos descrits de fins a 42ºC per curts períodes. Per aquest motiu, és un dels peixos més escampats arreu del món, atès que s’ha mirat d’utilitzar per a control de plagues de malalties associades amb els mosquits (com ara el paludisme).

Malauradament, molt sovint allà on s’hi ha introduït, s’ha vist que els peixos endèmics ja hi oferien mecanismes de control, i a més, han deteriorat les condicions de les espècies autòctones. Als Països Catalans, per exemple, constitueix una forta amenaça per a espècies endèmiques de peix com el fartet o el samaruc.

MADRILLA

La madrilla és un peix d’aigües lentes amb vegetació, gregari i de dieta fornida bàsicament per artròpodes i vegetals.

dijous, 18 de novembre del 2010

AMFIBIS

GRANOTA VERDA

La granota verda té la pell de color verd viu, però sovint està pigmentada amb tons de verd més fosc.

Les potes posteriors són molt llargues.

Caça petits insectes amb la seva llengua que llença amb rapidesa i precisió.

A inicis de la primavera s’aparella i la femella pon els ous.

Viu en basses naturals i en zones d’aigües lentes com petits torrents, rieres i rius. Canta durant la primavera i l’estiu.

REINETA COMUNA

És una granota de mida menuda, pot arribar a mesurar fins a 5,5 cm de longitud. Les potes són llargues i primes, amb els dits acabats amb uns discos adhesius que li permeten aprofitar els substrats verticals. Té el cap més ample que llarh, el museel arrodonit i el timpà més petit que els ulls, que tenen la pupil·la horitzontal i l’iris de color daurat. El mascle presenta un sac vocal a la gola que s’infla quan canta i es desinfla en forma de plecs longitudinals.

La coloració dorsal més freqüent és verd brillant, però pot variar amb matisos diversos, des de verds fins a grocs, grisos, castanys o blaus, generalment és d’un color uniforme. Té una línia curta i fosca lateral que va des dels orificis nasals fins a la base de la pota anterior passant pel timpà. La part ventral és blanquinosa o groguenca, mentre que la part posterior de les anques és de color groc o taronja clar.

TRITÓ MERIDIONAL

És el tritó més gran que trobem, arribant a tenir una longitud de fins a 30 cm. El cap és gran i aplanat, lleugerament més llarg que ample. El musell és arrodonit, els ulls són petits i de disposició lateral. Té el cos robust, una mica deprimit, sense cresta dorsal. La cua és comprimida, amb petites crestes, que a l’època de reproducció poden augmentar de mida, sobretot als mascles. Els membres posteriors i anteriors són curts. Destaca als flancs la presència de vuit a deu protuberàncies glandulars alineades, aquestes pels extrems lliures de les costelles. La pell és molt berrugosa, menys a la zona ventral, on és llisa.

A l’època de reproducció, els mascles tenen unes callositats rugoses i negres que cobreixen una gran part de la cara interna de les mans i dels braços i desapareixen en mudar la pell.

La coloració dorsal varia del gris marró al negre i del verd oliva al castany, amb taques que poden ser de color gris fosc, negre o castany. Les puntes de les berrugues són negres i les protuberàncies dels flancs són taronges, blanquinoses o grogues. La part ventral és blanquinosa o grisenca, amb taques negres.

TRITÓ PALMAT

Comparats amb altres tritons són relativament petits; les femelles adultes poden arribar a fer fins a 95 mm de llarg i els mascles només 85 mm. La coloració dorsal es marró i la del ventre groc clar. Els tritons palmats tenen una franja fosca lateral que travessa els ulls de banda a banda del cap, com si estiguessin emmascarats. El cap és allargat amb el musell arrodonit.

És un animal que viu a l’aigua durant el zel. Menja insectes com mosques i mosquits. És molt sensible a l’embrutiment i els canvis de composició de les aigües, especialment en quant a la presència d’aigua de la claveguera, de purins, d'insecticides i altres productes químics.

GRIPAU CORREDOR

És un gripau robust, aspecte que li dóna un cos gruixut i curt i unes potes menudes. Els adults tenen una mida de 7 a 8 cm de longitud.

El cap finalitza amb un musell curt i arrodonit, les glàndules paròtides també són curtes, ben visibles i es disposen paral·leles. Té els ulls prominents, amb l’iris de color groc verdós i el timpà menut i poc visible. La pell de la zona dorsal presenta berrugues ovalades, però són més petites que les del gripau comú. La coloració dels dors ofereix una gran variació, els més comuns són de tonalitats olives o verdes amb taques fosques, i la majoria tenen una estreta línia vertebral de color groc. La part ventral és blanquinosa, grisosa o blavosa.

Els mascles posseeixen un sac vocal gran i poden tenir la gola de color gris fosc, amb rugositats. Només els dits posteriors tenen una membrana natatòria que es troba reduïda a la base dels dits.

GRIPAU COMÚ

És el gripau més gros dels Països Catalans i de tota Europa.

El seu cos és compacte i té la pell farcida de berrugues d'aspecte espinós. Les glàndules paròtides són molt desenvolupades, prominents i disposades obliquament. Els ulls tenen l'iris de color coure vermellós i la pupil·la és horitzontal. Les tonalitats del dors són rogenques, mentre que en el ventre dominen els tons grisencs. El timpà és petit i els mascles tenen sacs vocals interns. Les potes interiors són proveïdes de membrana interdigital fins a la meitat de la longitud dels dits.

La seva pell conté glàndules verinoses que li són molt útils per tal de defensar-se dels seus depredadors. Tanmateix, la toxicitat d'aquestes glàndules no representa cap perill per a les persones.

Menja petits animals invertebrats, sobretot insectes com formigues, abelles, vespes, escarabats, llagostos...

GRIPAU D’ESPERONS

És un amfibi d'aspecte rabassut, morro arrodonit, pell llisa i ulls grossos, amb pupil·la vertical.

El timpà no és visible, i els mascles no presenten sacs vocals.

El ventre és gris, groguenc o blanquinós amb taques, clapes o puntets bruns o verds.

El tret morfològic més característic d'aquest gripau està en la presència d'esperons metatarsians de grans proporcions i de color negre a les extremitats posteriors, la qual cosa els permet d'excavar el sòl i obrir-hi galeries.